diumenge, 18 de novembre de 2007

Per què cremem la corona?




Des del passat 13 de setembre una de les noticies incendiàries (mai millor dit) de la premsa estatal ha estat les cremes de fotos de la família reial espanyola que s’han fet arreu dels Països Catalans. Tot va començar amb la visita del Borbó a Girona i amb els actes de protesta organitzats per l’esquerra independentista. En aquests actes es van cremar unes fotos de la família reial i aquí es va desbocar tot. Programes d’actualitat tant rigorosos com el “Salsa rosa” o el “Aquí hay tomate” van trobar amb tot això una noticia mediàtica per fer pujar les audiències i de passada crispar l’ambient ara que venen eleccions. Amb la típica comparació amb Euskal Herria l’alarma ja estava donada: “kale borroka catalana”; “vasquización de Cataluña”, i un llarg etcètera de titulars sensacionalistes per cobrir-se de glòria. La plana major de la política estatal també s’hi apuntà fent comunicats sobre els fets ocorreguts i llençant-se les responsabilitats els uns contra els altres. Per altra banda la reacció que tampoc es va fer esperar, i aquesta menys còmica, és la de la “justícia espanyola”. Pocs dies després dels fets Jaume Roure, militant d’Endavant, va ser cridat a l’Audiència Nacional a declarar per ser un dels que va cremar la foto, i poc després també hi era cridat Enric Stern, militant de Maulets

Les accions de solidaritat amb els dos joves es van multiplicar arreu de la geografia catalana i a diverses poblacions es feren cremes massives de fotos del monarca. La corresponent reacció de l’Audiència Nacional tampoc es va fer esperar i es citaren a declarar fins a 20 persones més que també van ser encausades per haver cremar l’efígie del rei. Les mostres de suport continuaren fen-se arreu del territori català i a altres llocs com a Madrid, on la gent d’Izquierda Castellana va participar també a les concentracions que es feien davant l’Audiència cada cop que algú anava a declarar.

Però més enllà de tota aquesta bombolla mediàtica que s’ha muntat cal analitzar els fets. La monarquia espanyola representa el símbol màxim de la unitat d’Espanya, defensada amb les armes si cal, i de l’opressió nacional de tots els pobles de l’estat espanyol. Sovint ens ha deixat frases tant brillants com “nunca fue la nuestra lengua de imposición, nunca se obligó a nadie a hablar en castellano”, negant així la persecució que el català ha patit durant els 300 anys que portem d’ocupació espanyola. El rei actual és descendent directe de Felip V, que a la Guerra de Successió va pujar al tron i va unificar el territori avui conegut com Espanya, arrabassant les llibertats dels catalans. La figura del rei Joan Carles també representa la mentida i les renúncies de la transició, quan enlloc de trencar amb la dictadura del passat i començar de zero, es va fer un procés de reforma política descafeïnada, partint de les estructures de poder anteriors, que va suposar la continuació de les opressions, tant socials com nacionals, ara amb una bona capa de pintura democràtica per sobre. I és que tot va seguir més “bien atado” del que van fer creure a l’opinió pública. Bona mostra d’això és que hi hagi actualment un tribunal com l’Audiència Nacional al més pur estil de l’època franquista, el control i repressió que fan les forces d’ordre a la gent que es mou i lluita per canviar les coses, o que certs personatges prou coneguts per la seva “bondat” en l’època del dictador segueixin ocupant alts càrrecs de la política. I es podria afegir també a tot aquest cúmul de coses la càrrega fiscal que suposa per tots els habitants de l’estat la presència de la família reial (no són baratets precisament).

Però resulta que protestar contra aquesta gent és delicte, en un país tan democràtic com el que diuen que estem. Que per cremar una foto del rei puguis anar a la presó és una aberració monumental i una mostra de la situació que realment es viu. El que s’anomena justícia, que a la pràctica simplement és legalitat, està basat en un conjunt de lleis que serveixen per mantenir un ordre establert injust i eliminar cap possibilitat de canvi. En una societat realment democràtica la dissidència ha de ser un dret polític, ja que quan una persona es troba amb una situació que creu injusta hauria de tenir la possibilitat de poder-s’hi enfrontar per eliminar-la.

Amb la crema de les fotos es va entrar en un debat sobre la llibertat d’expressió, quins límits tenia, etc, etc. Nosaltres volem arribar més lluny, ja que enlloc de plantejar el debat en termes de llibertat d’expressió s’hauria de plantejar entre legalitat i justícia. Quan una legalitat serveix per mantenir i perpetuar unes injustícies que venen des de fa molt temps, que més lògic que enfrontar-s’hi per intentar canviar-la? Això és el que es va fer el dia 13 a Girona i després arreu del país, desafiar aquesta legalitat, que té com a màxim representant el rei Joan Carles, i dir amb veu alta i clara que els catalans volem construir un futur propi de justícia i igualtat, solidari amb tots els pobles del món, i que entre el nostre objectiu i nosaltres s’hi interposa tot el que representa la monarquia espanyola.



Article que sortirà publicat a la revista Riu Amunt al número de desembre