dilluns, 19 de desembre de 2011

A en Cala


Hi ha hagut gent que ha donat tota una vida a la lluita per l’alliberament social i nacional dels Països Catalans. Gent, normalment poc coneguda fora dels cercles independentistes, que amb el seu esforç i tossuderia quan tothom pactava molles amb Espanya durant la falsa transició van dir que no era allò i que no podien aspirar a res que no fos el pa sencer. Gent que ha patit en la pròpia pell el pes de la repressió, la tortura i la presó d’aquesta mala anomenada democràcia espanyola, quedant amb seqüeles de per vida, havent d’agafar el camí de l’exili o fins i tot deixant-hi la vida.

Una d’aquestes persones, en Josep de Calasanç Serra “Cala”, va morir aquest diumenge passat a Montpeller als 61 anys després d’una operació al cor. En Cala és un d’aquests exemples de compromís, lluita i dignitat amb el país i amb la seva gent, una persona que ha donat una vida per uns Països Catalans lliures dels jous espanyol i francès i per una societat justa.

La seva trajectòria s’inicia el 1969 amb la fundació del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN). Potseriorment passà pel PSAN-Provisional i Independentistes dels Països Catalans (IPC) i a Terra Lliure, tenint-hi un paper molt actiu als seus inicis i de la que serà expulsat el 1982 per diferències tàctiques amb la resta de l’organització. La seva militància el va portar a passar llargues temporades refugiat a la Catalunya Nord, on finalment s’instal·là definitivament agafant el camí d’un exili en terra catalana. Allà la seva activitat i implicació no s’ha aturat mai fent una gran feina de promoció de la cultura catalana, sent president del Casal Jaume I de Perpinyà, impulsor de la Coordinadora d’Associacions per la Llengua (CAL), fundador de Ràdio Arrels, de l’Associació Aire Nou de Bao i dels Castellers de Bao, localitat on residia.

Ens ha deixat un dels pares de l’independentisme modern, una figura històrica. Una d’aquelles persones que si no hagués estat per elles, que van plantar cara en un moment advers, actualment l’independentisme no tindria el pes en la societat que té.

Bon viatge pels guerrers que al seu poble són fidels. L. Llach

1 comentari:

Anònim ha dit...

assegut a la seva cuina, va arribar, ens varem mirar i ell va esclatar a riure. Així va ser com ens varem coneixer.
La sort dels que hem aprés d'ell
tantíssimes coses...
L'unic homenatge que el pot satisfer es la nostra victorià com a poble!!!